CIUTATS PERDUDES

Daniel Martínez


Qui recorda, ara, aquelles ciutats perdudes
malmeses per la pluja punxeguda
on encara se senten aquelles veus de nens, agudes
i escoltant bé els ocells i les seves cantades.

Arbres i boscos frondosos
que ja no hi són
i les bordades dels gossos
ja no s’aprecien com anys enrere
quan encara era maca, aquella Terra.

Núvols negres i grans tempestes,
on és el sol que feia brillar el mar,
l’esperança d’un poble i
l’alegria que se sentia
en veure la gent pel carrer caminar?

Són aquelles ciutats perdudes
que ningú ja no s’estima,
però la gent més gran les recorda
perquè per aquelles places un dia van jugar,
cantar i ballar.

Ja ningú no recorda aquelles ciutats perdudes,
però sempre són allà,
sempre que hi hagi algú que les recordi
i que pensi en elles.