Viure plorant o morir rient
Belén Mediano


Ahir vaig tenir un somni. Un somni molt plàcid, un somni en el qual no sentia res, ni alegria, ni dolor, ni tristesa, res de res. No sabia on estava, ni què feia allà. Pels meus ulls passaven un conjunt d’imatges, anaven a la velocitat de la llum, no paraven. Imatges que m’eren familiars, les havia viscut i sentit. Eren tots els meus records, tots els moments de la meva vida, tant els bons com els dolents, es desprenien de mi, ja no recordava qui era, ni el que havia sigut de la meva vida.
Tot era negre, la foscor ho envoltava tot, fins i tot a mi, però tot i això, jo no sentia por. Al meu voltant, suraven uns llums brillants, eren els meus pensaments, les meves memòries, tots els meus problemes i preocupacions, tots volaven a un lloc desconegut, sense destí fix. No m’importava el que passava, només desitjava, per alguna estranya raó, quedar-me per sempre més allà. Hi havia una cosa que m’obligava a estar-hi i em deia que si tornava a la realitat només faria que patir durant tota la meva vida. Estava morta, no hi havia rastre de vida, l’aire no bufava, el sol no brillava, els ocells no cantaven, tot era un silenci profund. No m’atrevia a dir res perquè sabia que les meves paraules no serien millor que el silenci. Res no es movia. Vaig estar hores i hores, asseguda, amb la mirada perduda en l’infinit, mirant enlloc. Em va semblar que havien passat segles.
Per sorpresa meva, vaig escoltar una veu que em cridava desesperadament. Aquella misteriosa veu era desconeguda per a mi, però sense pensar-m’ho em vaig dirigir cap al lloc d’on provenia. De cop i volta, tot va tremolar, vaig tancar els ulls, vaig començar a donar voltes, estava marejada i finalment, quan tot es va tranquil·litzar, els vaig obrir i allà estava, havia tornat, agenollada, al mig de la carretera. Feia fred, molt de fred, tot el meu cos tremolava. Al meu costat hi havia un senyor, un policia que intentava calmar-me sense aconseguir-ho. Jo només feia que plorar. Les llàgrimes baixaven dels meus ulls sense control. Hi havia molt de soroll, envoltada de policies i gent desconeguda, l’únic que volia era tapar-me les orelles i cridar amb totes les meves forces.
Plovia, sentia la pluja caure sobre meu, em mullava, però m’era igual. Les meves mans estaven tacades de sang i el meu cos estava adolorit. Davant meu hi havia tres cadàvers, no es podia veure el seu rostre, estaven tapats, però tot i això es podia distingir que eren dos adults i un nen. Aleshores, ho vaig recordar, l’accident, tota la meva família morta. La mort se’ls havia endut amb un gran somriure cruel, jo era la supervivent. Totes les imatges de l’accident van mostrar-se davant meu per art de màgia. Vaig tornar a sentir. La tristesa em va captivar, la soledat em va rodejar, mai havia sentit tant dolor, tant sofriment. Les coses que més m’estimava en aquest món me les havien arrabassat. Però, per què a ells i no a mi? Era injust, estava completament sola. No volia estar viva, desitjava estar morta per estar amb ells. Volia tornar a aquell estrany somni, per oblidar-ho tot i no sentir mai més, però era impossible, si em quedava viuria plorant. Viure no tenia sentit, en canvi, si morís, moriria amb un somriure.