MALSONS O REALITATS?
Marina Hernández


Em dic Shien i visc al sud d'Àsia, fa poc he aconseguit un treball i els meus pares estan molt contents, jo em sento orgullosa de poder-ho fer però enyoro molt el col·legi i les meves amigues. Ara ja gairebé no puc jugar perquè treballo dotze hores diàries i quan acabo estic tan esgotada que l'única cosa que vull i necessito és descansar. La meva mare, cada dia em prepara alguna cosa per menjar però de vegades no és suficient i el meu cos necessita més aliment, sobretot després d'haver estat treballant tantes hores. Ella, trista, m'explica que com que ara la meva germana està malalta, ha d'alimentar-la i donar-li més bressol a ella que no potser, a mi. Els amos de la fàbrica m'obliguen a treballar dotze hores al dia per vint euros al mes, però m'animen dient-me que quan deixi de ser una nena, podré fer les mateixes hores per més sou. Fa alguns dies que no em trobo gaire bé, estic feble i sento que tinc força febre però no puc deixar d'anar a treballar, perquè amb un sol sou a casa no seria suficient, a més, si no hi vaig donaran el meu ofici a una altra. Unes dues setmanes enrere la meva germana va contreure una malaltia molt contagiosa que vaig escoltar que algú anomenava tuberculosi, sembla ser que me l'ha contagiat a mi perquè sento que em fallen les cames i que no puc respirar bé. Estic a la fàbrica i el capatàs s'està acostant a mi, probablement s'hagi adonat que no estic treballant. De cop i volta comença a cridar-me perquè segueixi amb la meva obligació, però jo cada vegada l’escolto més fluix, com si s'estigués allunyant. De sobte sento la necessitat d'estirar-me al terra, no puc més, les meves cames ja no em sostenen, jo només vull descansar i dormir. Ja no escolto al capatàs, però sento com em dóna puntades de peu perquè m'aixequi, no puc moure'm i la meva ment s'escapa de mi, el millor és que l'acompanyi...

He sortit del meu poble a Senegal amb tres amigues meves. Tinc setze anys i moltes ganes de crear un futur honrós per a mi i la meva família. Uns homes ben vestits ens han promès que al lloc on ens duen s'acaben les penúries, així que hem donat els nostres estalvis de gairebé dos anys i hem marxat del nostre país. Ens fiquen en una bassa molt gran en la qual veig molta gent que pràcticament no conec de res, tots estem molt espantats. Anem en una gran pastera surant sobre una aigua blava, que sembla que no s'acaba mai, giro el cap mirant cap a tots costats i sembla interminable. Jo sempre he vist l'aigua bruta, d'un color marró i veure-la d’aquest blau tan clar i brillant em resultava una mica estrany. Passem molts dies en la pastera, se'ns acaben les provisions i l'aigua, ja no ens queda res per menjar. L'aigua neta i clara del mar té sabor a sal i no podem beure-la. Durant el matí el sol ens escalfa una mica, però els dies van canviant i fa més fred. Comença a ploure molt fort i el mar s'enfureix de tal manera que ens entra aigua en la bassa i hem d'anar buidant-la per procurar no enfonsar-nos. La nit va caient i el cel cada vegada està més ennegrit. En el trajecte he perdut un dels meus amics i penso que aquest no podia ser el futur honrós i bo que ens havien promès. Tinc molt de fred, però igualment no em rendeixo i lluito per sobreviure, noto que el meu cos no respon i que em vaig adormint a poc a poc…

Em dic Aaminah i visc en un barri iraquià dels afores de la capital. Tinc vuit anys i estic al col·legi, a la meva classe preferida, matemàtiques. Des de fa més d'un mes no cessen els tirs ni les bombes al meu barri i estic molt espantada. Els meus pares em diuen que no passa res, i que amb el temps tot s'arreglarà, però jo en començo a dubtar, tal com està el barri… ple d'enderrocs i no tinc lloc on poder jugar. Hi ha molts ferits a l'hospital, la gent està molt espantada i comença a anar-se’n a altres pobles. Enyoro molt el meu millor amic Ismael, la seva família se’n van anar fa dues setmanes a casa d'uns familiars lluny d'aquí i ja no he tornat a veure’l. Jo segueixo venint al col·legi cada dia, perquè vull ser alguna cosa important a la vida, els meus pares em diuen que he d'anar a l’escola i estudiar molt per a tenir una oportunitat i per això jo intento esforçar-me al màxim. De cop i volta s'escolta el timbre, senyal que s'han acabat les classes, és hora d'anar a casa. A la sortida ens trobem amb uns soldats iraquians que ens diuen que hem de marxar d'aquí. Escolto soroll d'avions, i explosions, alço la mirada al cel, i està tot d’un color grisenc, un ambient trist i terrible envolta la ciutat..............................................................
Corro tant com puc fins que les meves cames no poden més, em fa mal el cap i el soroll em mareja. Estic sola, m'he separat del grup, i ara em trobo en un edifici abandonat, que de moment em sembla bastant segur. Tinc molta por i no sé si he de sortir d'aquí per anar-me’n a casa o esperar un mica més fins que es calmi tot. Veig, a través dels forats en les parets, soldats que corren de dalt a baix sense parar i molt alterats. El so de les sirenes és incessant i el soroll de les bombes al caure, cada vegada s'escolta més a prop. De cop i volta… boom! Ha caigut una bomba en l'edifici del costat i de l'esglai he perdut la consciència, quan em recupero, m'adono que la bomba ha caigut bastant més a prop del que creia. Estic ferida d’una cama i sagno molt. No se què fer, no em puc moure i la ferida em fa bastant de mal. Segueixo escoltant tirs, crits, explosions…cada vegada més a prop, no m'atreveixo a moure'm per si em descobreixen. El pànic fa que m'arrauleixi en els enderrocs i que romangui molt callada. Passen unes hores i sembla que la cama ja no em fa tant de mal però la son em pot. Tanco els ulls i començo a pensar en la meva família, que segurament estarà preocupada per mi, penso també en el meu amic Ismael, en els meus professors, etc. Jo segueixo atrapada entre els enderrocs, així que reso i espero...

Em desperto en els carrers més de barriada de la ciutat de Mèxic. Estic amb la meva única família, els meus col·legues. Tenim tots la mateixa edat, més a menys, sobre els catorze, encara que tampoc n’estem segurs. Quan tenim fam, entre els col·legues ens anem passant un pot de cola, n’anem aspirant i això ens ajuda a fer passar la gana. La nostra ocupació, bàsicament és anar a robar, per poder menjar alguna cosa durant el dia. Agafo el pot de cola, me’l fico en la butxaca i surto als carrers a provar fortuna. Sé que corro perill, però he de fer-ho. Quan em poso en camí, els meus col·legues m'acompanyen, decidim assaltar una botiga, així que ens posem les caputxes i entrem. Un de nosaltres reté al venedor amb una pistola de plàstic, un altre es queda vigilant a la porta, i la resta robem tot el que podem. Ho fem molt ràpid, ja tenim experiència. De cop i volta la xavala que està vigilant a la porta crida "la policia, la policia!". Sortim tots corrents amb el que hem robat. Els agents ens veuen i comencen a perseguir-nos. Com en altres ocasions, sabem que hem de fugir corrents en diferents direccions, per així poder despistar la policia. Veig que un guàrdia em segueix molt de prop i no puc despistar-lo. Començo a trobar-me feble. Em paro, m'agenollo i miro als ulls de l'agent. Noto com una llàgrima corre per la meva galta. Tanco els ulls i tot s’acaba…
Visc a Salzburg, em dic Làrissa i tinc 15 anys. El meu malson és haver d'anar al col·legi cada dia, és com anar a l'infern. Alguns nens, no tots, m'acorralen i em peguen, m'insulten, em buiden la cartera, em roben, em deixen en ridícul davant dels altres companys de classe, etc. Al tutor ja li he intentat explicar quina és la meva situació, però ell creu que això es deu al meu caràcter retret i tímid. Creu que amb el temps ho superaré. No sé com fer-li entendre que jo sóc la víctima i que no sé com parar els peus a aquesta colla. El que realment em fereix és la passivitat dels altres companys quan m'estan maltractant, es queden muts i no s'atreveixen a dir res, ignoren el que m'estan fent i se’n van. Quan arribo a casa, els meus pares, com cada dia, em pregunten com ha anat tot. Els contesto que no molt bé, però no dono massa explicacions. Sé que tenen molts problemes i no els vull preocupar. Em sento acorralada i abandonada, no entenc per quins motius em fan això. Intento concentrar-me en les classes, però ells poden més que jo i em llencen tots els apunts, em segueixen donant puntades de peu i m'intimiden fins i tot amb notes al meu calaix o a la taquilla, m'escriuen amenaces espantoses que ja no sé si creure. Estic cansada i espantada. Avui al sortir del col·legi i després d'haver passat una gran humiliació, ja sé què és el que he de fer, estic segura de la meva decisió, no és la primera vegada que ho he pensat i sé com he de fer-ho. Ells han guanyat i jo només sóc una covarda que no aguanta més. Tot està decidit…

De sobte, després de tanta por, terror i agitació, escolto veus conegudes, és la veu de la meva mare. M'està despertant dolçament com cada dia. Començo a ser conscient del meu malson. M'he cregut la protagonista de totes aquestes horribles històries. Ho he passat fatal i les he viscut amb intens terror. Repasso mentalment els malsons i em pregunto: Poden ser reals? Hi ha protagonistes reals en aquests malsons? Han estat malsons o realitats?