Despertares
Anna Martí
Resurge de las cenizas que se hallan en el interior humano, el amanecer hace renacer el ave fénix de la existencia. Una luz mental resplandece y le enseña a desplegar sus alas. Entre la transición del sueño, su vuelo es torpe y confuso, el ave fénix, de fogosos colores, asciende de la tierra en que despertó. La lucidez poco a poco va agarrando fuerte su consciencia y nos mantiene en el mundo real. El vuelo de sus alas, todo poderoso, petrifica todo aquello que fluye delante de él. Tierra y cielo se transforman, los ojos del fénix lo reflejan. El peldaño de la claridad al de la víspera de la oscuridad, hacen aullar en su interior, la brevedad del vivir. La oscuridad domina todo el universo que antes sus ojos podían observar, las plumas caen de su gran pelaje como gotas de lluvia en una inmensa tormenta. Su fuerte llama de vitalidad pierde intensidad. Y llega una borrosa niebla que lo entorpece, y sus ojos hace cerrar. Cae en un sitio desconocido, en el vacío onírico que lo hace olvidar y deja atrás la duración de unos frágiles instantes. La masa corporal humana que lo resguarda descansa mientras el fénix se ha convertido en su propio fin, sus cenizas, las que él mismo ha creado para volver a renacer. Día tras día, el ave fénix resucita de una gran llama y noche tras noche, pierde el valor y la forma de la vida. El ser humano despierta y el fénix que protege su alma, hasta el resto de los días, lo hace volar en vez de andar. Las cenizas se destinan a ser los recuerdos del pasado y la gran llama, el potencial de la imaginación de todos los “yos” pensantes.





Reflexions erràtiques

Marc Esplugues

Fisonomies que es barregen fins al punt que esdevenen simples mirades que passen de llarg ignorant el que les rodeja, com si en una boira visquessin perdudes sense intenció de cercar sortida. Perds el compte i és aleshores quan desvies els ulls ensems que t’uneixes a aquelles mirades silencioses i anònimes. A tostemps surten i entren ombres, unes per abandonar el fred produït per les petites gotes que impregnant-se congelen aquests llacs d’aigua cristal·lina, llavors ja inhòspits, i d’altres que s’afegeixen hui i no se sap cap a on els portarà el corrent i quan s’alliberaran de cadenes que no toquen, malgrat que fereixen coses inequívocament existents i amb dubtosa procedència.

Una promesa queda enfonsada per mentides que ofusquen propòsits veritables que interessen mantenir en l’anonimat, atès que en la realitat els actes són afavorits per interessos i no per conviccions. Plors que ragen de deus que no són més que fangosos pantans i crítiques que no són més que ofenses maquillades dites en bones paraules. Asos amagats en mànigues curtes, ben teixides en seda, que s’aguanten gràcies als fils descosits de l’interior. Ribes oposades que es tiren pedres que fereixen el riu fins al punt que es formen preses que fan trontollar l’estabilitat submergida. Un oratge que s’emporta la boira cap on li plau àdhuc aquella que li fa costat. Transeünts que parteixen cap a horitzons pintats d’or a través de ponts que s’esfondren i porten a abismes. Hipocresia, falta de sincera crítica i inexistència de verdadera justícia culminen sota fonaments esquerdats i dissimulats amb indumentària esquinçada.

Inútil és seguir un camí on la humanitat no està representada i els valors s’esvaeixen per si sols. Estúpida Política.